Ens trobem a l’exposició La Seu d’Urgell, a la 1a planta del museu. Aquesta exposició us presenta la col·lecció municipal a través d’un recorregut que ens permet seguir el fil històric de la ciutat: des dels orígens a l’edat del metall, fins al dia d’avui, i destaca el mite de la fundació de la ciutat per part d’Hèrcules, l’esplendor medieval, les guerres de l’època moderna, i les llums i ombres de l’època contemporània fins els Jocs Olímpics.

La visita segueix l’ordre de diferents peces enumerades de l’1 al 21 que començarem tot seguit a mà dreta.

Comencem amb la il·lustració ‘l’Urgell sense la Seu’ que representa la plana de l’Urgellet en l’època dels primers pobladors antics, abans de l’edat del bronze.

El dibuix, parteix d’una captura panoràmica del dolmen simple de pissarra, anomenat la Cabana de Moros d’Avellanet del terme de Montferrer i Castellbò, de tipus cambra pirinenca.

Aquesta obra de John Chien Lee, il·lustrador museògraf i dissenyador gràfic especialitzat en la il·lustració arqueològica i històrica, ens representa el nostre patrimoni prehistòric, en aquest cas un monument funerari, el dolmen. L’Alt Urgell és la segona comarca catalana en nombre de tombes megalítiques després de l’Alt Empordà, construïdes en l’edat de bronze inicial (cap al final del IV i mitjan II mil·lenni aC), entre neolític mitjà i l’edat de bronze inicial, fet que evidencia la riquesa arqueològica de la comarca. La gran majoria són dòlmens simples o caixes megalítiques.

Cal destacar una gran varietat de dòlmens a l’Alt Urgell, però el mal estat de conservació que sovint presenten i la manca d’excavacions recents fa que en sigui complicada la distinció.

Seguim el recorregut amb el següent punt.

Aquesta il·lustració, obra d’un cartògraf militar del segle XVIII, destaca la importància dels dos rius que travessen l’Urgellet i conflueixen en el Mesclant de les Aigües, als peus de Castellciutat. El Valira i, sobretot, el Segre, estan estretament lligats a la història de la Seu i a la memòria dels urgellencs. Han estat font de vida, però també de destrucció, com són els diferents aigüats registrats.

Però d’on prové el nom de la ciutat d’Urgell?

Segons Joan Coromines, a nivell etimològic prové del sufix iberobasc ur ‘aigua’, el mateix que ha donat el nom d’Ur poble i riuet amb l’element sufixal – gi que significa ‘proximitat’, o sigui ‘el poblat vora l’aigua’.

Segons la llegenda, la Seu fou fundada per Hèrcules l’Egipcià el 1699 abans de Crist.

Aquesta taula, de 1649 té gravat al foc el relat de la fundació mítica de la Ciutat d’Urgell per l’heroi Hèrcules.

Aquest text proclamava que Hèrcules l’Egipcià o de Tebes, heroi de l’antiguitat, va fundar de la Ciutat d’Urgell, l’actual Seu d’Urgell, 1699 anys abans de l’adveniment de Crist Redemptor, que fou 465 anys després de la població d’Espanya i 606 anys després del Diluvi Universal. Val a dir que allò que més interessava no era tant la “història” en ella mateixa, sinó la transmissió de valors i símbols que reforcessin el govern municipal i l’oligarquia que el controlava. Uns anys més tard, el 1701, el govern de la ciutat va encarregar al pintor Ot Palol un quadre que representés aquest esdeveniment (també exposat a la sala).

Més de dos segles més tard, el 1846, el govern municipal revalidà aquest mite fundacional i va afegir un paràgraf a la part inferior d’aquesta taula.

Estem davant de l’obra Hèrcules i la ciutat, una de les més interessants peces de la col·lecció de l’Espai Ermengol pel seu alt contingut simbòlic.

L’any 1701 els cònsols de la ciutat –Francesc Carreu, Joseph Artigalàs, Miquel Regí i Miquel Fuster– encarregaren al pintor Ot Palol representar el mite de la fundació de la Seu d’Urgell pel semideu guerrer clàssic Hèrcules, l’any 1699 aC.

Aquesta pintura a l’oli sobre tela, procedent de la sala de plens de la Casa de la Ciutat, es divideix en dos registres, el registre superior és un retrat de guerrer clàssic d’Hèrcules, imatge de bon governant, en posició dempeus i frontal, que ocupa gairebé tot el primer pla; a la mà dreta sosté una clava i a l’esquerra ens assenyala imperiosament el registre inferior, mentre sembla avançar cap a nosaltres. A l’esquerra del quadre observem una ara clàssica, a la part superior de la qual hi ha un coixí on reposen una corona i un ceptre reials i, a la part frontal, identifiquem una inscripció llatina gravada que fa referència a la fundació de la ciutat.

El registre inferior, en primer terme, destaca una planura fèrtil i rica, on diversos personatges estan treballant la terra, desplaçant-se pels camins a peu i a cavall, disparant armes de foc, etc. En segon terme, identifiquem una ciutat emmurallada, la Seu d’Urgell, retallada contra un paisatge muntanyós, i diverses fortificacions. Sabem del cert que és la Seu d’Urgell perquè hi reconeixem edificis emblemàtics de la façana de llevant representats amb gran fidelitat com el convent i església de Sant Agustí, el col·legi i església dels jesuïtes, el palau del bisbe, l’església de Sant Miquel, la catedral de Santa Maria d’Urgell, la casa de la ciutat i el convent de Sant Domènec. En darrer terme, es dibuixa una fortalesa militar, Castellciutat, retallada contra un paisatge muntanyós.

Aquest origen fabulós exaltava la noblesa de la ciutat i l’emparentava amb la dinastia dels Àustria. En efecte, Hèrcules, a banda de ser el fundador de la Seu d’Urgell, també era l’avantpassat del llinatge dels Àustria i el fundador de la monarquia hispànica. La presència de la corona reial reafirma aquesta lectura en clau mítica i reivindicativa de les aspiracions nobiliàries i polítiques de la Ciutat d’Urgell, que només podien concedir els reis.

Per saber-ne més: Aquest quadre va estar exposat al saló de la Casa de la Ciutat, centre del poder i representació municipal, juntament amb una galeria de retrats de reis i reines de la casa d’Àustria com els de Felip IV i Maria Lluïsa d’Àustria (perduts) i l’eqüestre de Carles II i de Maria Lluïsa d’Orleans (perdut) acompanyats dels escuts d’armes de la monarquia hispànica.

Probablement , l’any 49 aC la zona del turó de Castellciutat es va convertir en una civitas presa per una guarnició romana amb l’objectiu de tenir el control de la colonització de les muntanyes. Aleshores es constituiria un sistema de villæ a la plana -on avui hi ha la Seu- i alguna mena d’instal·lació militar al turó de Ciutat. Amb el temps, aquest model dual s’aniria consolidant, fins a l’establiment del bisbat d’Urgell, que actuaria com a cohesionador del territori, en un moment en què les ciutats romanes d’Aeso (Isona) i de Julia Lybica (Llívia) entren en decadència.

Les excavacions fetes a la Seu van dibuixant de mica en mica aquest moment de transició entre el món antic i l’edat mitjana. S’ha descobert una necròpoli paleocristiana a on avui hi ha el claustre de la catedral. També una ara d’altar que potser presidiria la primera catedral.

Aquest sarcòfag paleocristià datat del segle V està compost per material propi de construcció romana: 4 tègules i 4 ímbrexs que es trobaren a l’excavació de l’any 1996 al subsòl del claustre de la catedral de Santa Maria d’Urgell.

Aquesta tomba es considera excepcional perquè és l’única d’aquest tipus localitzada al Pirineu.

Sant Just és el primer bisbe d’Urgell documentat: l’any 531. A partir d’aquell moment tenim la relació ininterrompuda d’ocupants de la seu episcopal. No sabem amb precisió què va succeir durant la dominació àrab. Molt probablement, però, hi hauria alguna mena de control militar sobre la població, sense la consolidació de cap establiment musulmà.

El 793 es documenta la destrucció de la ciutat, després d’una expedició d’Abd-al-Malik cap a la Cerdanya.

Molt poc temps després, entre el 800 i el 805, tota la regió es va posar sota protecció de Carlemany. En aquest moment el bisbe Fèlix, promou l’heretgia adopcionista combatuda pels teòlegs de la cort carolíngia.

La Seu, a voltants de l’any 1000, era un petit recinte, on s’alternaven camps de conreu i vinyes amb les cases i les esglésies del conjunt catedralici. Els comtes d’Urgell s’havien desplaçat cap al sud per lluitar en la conquesta de territori musulmà i la ciutat passà a la jurisdicció dels bisbes d’Urgell. Amb l’arribada al bisbat de Sant Ermengol l’any 1010, la ciutat va començar un procés espectacular de creixement acompanyat d’un pla ambiciós de renovació d’infraestructures, amb la construcció d’un sistema de ponts i camins que facilitaria els intercanvis nord-sud, i convertiria la ciutat d’Urgell en un centre comercial on trobem la primera fira documentada de la península de l’any 1048.

El bisbe Ermengol també va promoure la construcció de diverses esglésies i una nova catedral a la ciutat. Un segle més tard, el bisbe Ot, fill dels comtes del Pallars, va iniciar la construcció de la catedral actual, les obres de la qual van ser aturades per un saqueig dels comtes de Foix, els últims anys del segle XII.

Per saber-ne més: Aquesta obra barroca de Crist crucificat entre sant Francesc d’Assís i santa Caterina de Siena representa unes  figures als peus del Crist i envoltades per un paisatge nocturn de profundes connotacions simbòliques. En aquest paisatge nocturn, amb dues arquitectures, una de real i una d’idealitzada, es retallen els dos sants amb el Crist, alienats els sentits, defallits i recolzats en els peus de la Creu; la comunió amb la divinitat és tan intensa que comparteixen els seus turments: els estigmes traspassen les mans de sant Francesc i la corona d’espines cenyeix el cap de santa Caterina.

La lectura mística del quadre es completa amb tres recursos més. El primer, la foscor blavosa que representa la nit dels sentits, la renúncia i la penitència que tenen com a fita la resplendor que emana del Crucificat. El segon, l’oposició entre la Jerusalem terrenal a la nostra esquerra i la Jerusalem celestial a la dreta. El tercer i últim, una vanitas situada en el primer terme, formada per unes assutzenes, una calavera i un llibre, símbol respectivament de castedat, penitència i perfecció evangèlica, virtuts que van adornar l’existència d’aquests dos sants i els van enlairar per damunt la resta dels mortals.

 Si la posada en escena fou curosament elaborada, no gens negligible és la qualitat tècnica d’aquesta peça. El pintor va saber utilitzar la força expressiva de les asimetries i les contraposicions per potenciar el missatge religiós de la imatge i commoure el creient. La creu ocupa el centre de la composició, mentre que els dos sants queden desplaçats cap a la nostra esquerra; la verticalitat de la creu i la rigidesa del cos del Crist contrasten amb les postures inestables i laxes dels dos benaurats en èxtasi. La gamma cromàtica, molt contrastada entre els blancs, blavosos i terrosos, recrea un clímax dramàtic molt adient al tema.

Acta consagració de la catedral (s. IX – XI)

Us recomanem que mireu el vídeo o utilitzeu la pantalla interactiva per ampliar els continguts.

La catedral de Santa Maria és l’edifici més emblemàtic de la ciutat. És l’única catedral romànica que es conserva íntegrament a Catalunya.

L’església és de planta basilical, amb tres naus cobertes amb volta de canó la central i amb voltes d’aresta les laterals. El temple orientat a llevant presenta un potent transsepte rematat per dues grans torres inacabades. La capçalera està formada per cinc absis dels quals el central és l’únic que es projecta a l’exterior.

L’indubtable interès arquitectònic de la catedral és enriquit per un notable conjunt escultòric, concentrat particularment als capitells del claustre, a la façana occidental i a les obertures de la catedral.

Construïda sobre l’emplaçament d’una catedral anterior, és la quarta i última d’un seguit de catedrals que es van aixecar a la Seu d’Urgell entre els segles V i XII. És considerada com la gran obra promoguda pel bisbe Ot d’Urgell (1095-1122), que es perllongà durant bona part del segle. La construcció de la catedral va ser continuada durant el mandat dels seus successors i sota la direcció de Ramon Lambard.

Les diferents ampliacions i reformes posteriors van modificar l’edifici romànic original. Partint d’estudis arquitectònics realitzats per Sanz Barrera i Puig i Cadafalch al principi del segle XX, la catedral va ser objecte de restauracions que finalment li han retornat un aspecte similar al que hauria tingut en el segle XII.

Ens trobem davant de la Còpia del projecte de restauració de la catedral de la Seu d’Urgell, una aquarel·la sobre paper del 1904 de Pasqual Sanz Barrera.

Per saber-ne més: Entre els anys 1904 i 1906, l’arquitecte Pasqual Sanz Barrera presentà, al concurs de la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País, la Monografia y restauración de la Catedral de La Seo de Urgel, una exhaustiva monografia que analitzava minuciosament en aspectes tècnics i formals de l’edifici de la catedral de la Seu d’Urgell. Juntament amb l’estudi monogràfic, iniciat a mitjans de setembre de 1903, es trobaven una sèrie de plànols que representaven el seu particular projecte de restauració.

Destaca l’últim capítol de la monografia, dedicat a l’explicació de la seva proposta de restauració. D’acord amb el projecte de Sanz Barrera, calia procedir primerament a l’enderroc de les estructures adossades i, seguidament, a la restauració de l’aparell malmès per aquests afegits. A continuació, es procediria a “acabar” la construcció d’aquelles parts de la catedral que no havien estat mai construïdes, com la galilea i els acabaments de totes les torres i el cimbori.

Aquesta maqueta de la Seu d’Urgell i Castellciutat ens mostra el creixement urbà de la ciutat entre els segles XIII i XIV. La consolidació com a centre comercial i d’intercanvis va provocar el creixement de nous barris, que van ser englobats en un nou recinte de muralles amb torres defensives i cinc portals d’entrada.

La presència propera del catarisme va comportar la fundació del convent dels frares predicadors de Sant Domènec el 1273, fora muralles. Posteriorment, el perill en cas de guerra, la davallada de població provocada per la Pesta Negra i un gran incendi al barri de Capdevila van motivar el trasllat del convent a l’interior del recinte emmurallat.

Aquesta delimitació, definida al segle XIV, va marcar el límit urbà de la ciutat fins al segle XIX.

El creixement de població va anar acompanyat de la creació d’una nova classe social burgesa, amb un gran pes econòmic dels carnissers i mercaders, a més dels canonges i altres eclesiàstics. Alhora, aquestes elits urbanes implicaven l’aparició de nous professionals, com advocats, notaris i metges, i també una notable comunitat jueva, que el 1391 va iniciar les obres d’una nova sinagoga.

La làpida de la família Altarriba, una família d’advocats i notaris del segle XIV, procedent de l’antic convent dels predicadors, és un exemple de les pràctiques funeràries d’aquell moment. L’existència de diferents cementiris i tombes de característiques molt diverses són el reflex de les diferents posicions socials.

Les noves classes socials urbanes es van dotar d’un sistema de govern per regir el municipi: el consolat, format per quatre cònsols que ja es troben documentats a finals del segle XIII. Els conflictes de competències entre el municipi i els representants del senyor van fer necessària la regulació de les respectives atribucions. L’any 1430 la sentència arbitral del cardenal Pere de Foix va ordenar l’equilibri entre consolat i bisbe.

Us recomanem que mireu el vídeo o utilitzeu la pantalla interactiva per ampliar els continguts.

La Maça, símbol del poder municipal, era portada pel macer que obria pas i custodiava la corporació a les cerimònies importants. És una peça de plata configurada per un mànec quadrangular i una cabota en la qual es concentra l’ornamentació. Als quatre laterals de la cabota hi figura la data de 1621, quan es deuria refer una maça anterior. L’extrem està decorat amb una imatge de Santa Maria d’Urgell asseguda, patrona i protectora de la ciutat.

Per saber-ne més: El 1523 l’argenter Llorenç Boquet havia refet la maça d’argent del Consolat, que ja trobem documentada al segle anterior. La que es conserva actualment porta la data de 1621, i sabem que el 1643 es va fer la imatge de plata de la marededeu que la corona.

La maça també s’anomena porra o verga. La persona assignada de dur-la tenia per obligació, segons s’especifica l’any 1573 “servir els cònsols i acompanyar-los per anar a l’església i en altres funcions necessàries portant lo vestit i maça de la ciutat”.

Durant el segle XVI la frontera comença a condicionar cada vegada més la vida de la ciutat. Les guerres de religió a França, juntament amb les faccions dels bandolers nyerros (de Nyer, al Conflent) i cadells (d’Arsèguel, ben a prop de la Seu) van provocar una gran inestabilitat. Felip II, alarmat per la presència dels protestants a tocar de la ciutat, va autoritzar la construcció d’un seminari per reforçar la formació del clergat. Poc després es va fundar el convent de Sant Andreu dels jesuïtes, que també es dedicava a l’ensenyament superior. Durant aquells anys també es construeixen altres esglésies, com la de la Pietat (al claustre de la catedral), i la de Sant Agustí (a la partida de Soldevila).

 Un dels personatges més singulars d’aquest període fou Joan Brudieu, músic occità que va arribar a la Seu el 1538, i del qual es conserven una col·lecció de madrigals i una magnífica missa de rèquiem.

Us recomanem que mireu i escolteu el vídeo o utilitzeu la pantalla interactiva per escoltar les peces del mestre de cambra renaixentista.

A partir d’aquest moment, les invasions franceses van ser una constant. El 1691 van ocupar la ciutat després d’un curt setge. Aquest fet va provocar la refortificació de l’antic castell vescomtal de Castellciutat, que es va convertir en un equipament militar modern, amb noves fortificacions perifèriques, com la Torre de Solsona i la Ciutadella, que van mantenir la presència militar fins a finals del segle XX.

Us recomanem que mireu el vídeo o utilitzeu la pantalla interactiva per ampliar els continguts.

Quan Carles II, fill de Felip IV, va morir sense descendència l’any 1700 es va originar un conflicte dinàstic entre el borbó Felip V i l’arxiduc Carles d’Àustria pel dret de successió al tron d’Espanya. El conflicte va desembocar en una guerra internacional, la guerra de Successió, que va afectar greument la Seu d’Urgell i les principals ciutats de Catalunya.

Aquest retrat eqüestre de Carles II de segona meitat del segle XVII és una pintura a l’oli de les diferents còpies conservades d’un original perdut atribuït a Sebastián de Herrera Barnuevo, pintor de cambra de 1667 a 1671, i que recorda els signats per Velázquez. És evident el to propagandístic de la imatge, enèrgica i noble, en clara contradicció amb la seva natura humana malaltissa, que a penes li permetia sostenir-se dret.

Per saber-ne més: Carles II d’Habsburg (1665 – 1700) fou el darrer monarca de la dinastia dels Àustria. Personatge malaltís i anomenat l’Embruixat, el seu regnat es va caracteritzar pels enfrontaments amb el rei francès, Lluís XIV, i la política neoforalista basada en el manteniment dels furs de cada un dels territoris que configuraven la monarquia hispànica, però amb més control reial.

No va assolir descendència directa amb cap de les dues esposes que va tenir, Maria Lluïsa d’Orleans i Mariana del Palatinat. Finalment, la decisió de Carles II va ser nomenar Felip d’Anjou per al tron espanyol. Així, l’1 de novembre de 1700 va morir Carles II, i això va generar tot un seguit de conflictes entre pretendents a la corona que desencadenaren en la guerra de Successió entre els partidaris de Felip de Borbó i els de Carles d’Àustria.

 A la Seu d’Urgell, es va aixecar un monument funerari dissenyat per Ot Palol dins de la catedral de Santa Maria, al creuer, sota el cimbori amb motiu de la mort del monarca, amb profusió de pintures de calaveres i ossos nacrats, nimfes, lleons morts i al·legories de les quatre parts del món.  Un conjunt funerari que tindria un aspecte retòric, majestuós i fantasmagòric, d’estil barroc, amb la intenció de presentar públicament el vincle directe que unia la corporació consolar amb el monarca.

El final de la Guerra de Successió, després de la caiguda de Castellciutat el 28 de setembre de 1713 i de Barcelona l’11 de setembre el 1714, va suposar l’ascens al tron de Felip d’Anjou, conegut com a Felip V de Borbó.

En aquesta sèrie de retrats ovals identifiquem, de dreta a esquerra, Felip V i Isabel de Farnese; Carles III, que faria parella amb Maria Amàlia de Saxònia (perdut), i Maria Lluïsa de Parma, que ho faria amb Carles IV (perdut). Aquests quadres són d’una qualitat artística discreta, la majoria són rèpliques o còpies dels retrats oficials que els pintors de la cort realitzaven al natural dels monarques i que es difonien per tot el reialme.

Per saber-ne més: Els retrats reials que s’exposen en aquesta sala tenien una funció representativa i política. Per garantir l’exercici d’un domini efectiu i psicològic sobre la població, calia que el sobirà fos omnipresent a les ciutats i viles del seu reialme. Atès que físicament això era impossible, s’utilitzava un recurs simbòlic: el seu retrat. Una imatge que era l’alter ego del rei, fins al punt que danyar-la era un delicte de un crim de lesa majestat castigat amb pena de mort. La documentació certifica que, com a mínim des de l’any 1621, la Ciutat d’Urgell va anar adquirint els successius retrats de les parelles reials regnants, amb comptades excepcions. Les imatges dels sobirans presidiren la sala de plens de l’Ajuntament de la ciutat fins que van ser traslladades, l’any 2011, a l’Espai Ermengol, museu de la Ciutat.

La Guerra de Successió va posar a prova les noves fortificacions. El cèlebre general Moragues fou governador del castell durant els anys de la guerra. A la Seu hi van haver significats dirigents austriacistes, com Llorenç Tomàs i Costa i Francesc Carreu, que van haver-se d’exiliar a Viena després de la victòria de Felip V.

Amb el Decret de Nova Planta es va reformular l’estructura política municipal, encara que els càrrecs dirigents van continuar essent ocupats en part per l’antiga elit local. Malgrat això, un atac dels exèrcits francesos, dirigits pel duc de Berwick, va fer que el 1719 la Seu recuperés, per poc temps, l’antic sistema polític del consolat.

A finals del segle XVIII la Seu va viure molt de prop el clima d’inseguretat provocat pels exèrcits francesos, en els inicis de la Guerra Gran. El 1794 les tropes del general Dagobert van ocupar i saquejar la ciutat, que havia estat abandonada pels seus habitants. La sobtada mort del general francès va obligar els ocupants a deixar la ciutat. Durant la Guerra del Francès, la Seu i les fortificacions militars que l’envoltaven van convertir-se en un dels punts forts de resistència, sense que fossin ocupades mai per les forces de Napoleó. La capitalitat del corregiment de Puigcerdà -que sí que havia caigut en mans dels francesos- fou traslladada a la Seu.

Els segles XIX i XX es caracteritzen per les tensions entre diferents models polítics. El final de l’Antic Règim inicia un període de desestabilització que va generar diferents guerres civils al país. El 1822 es va proclamar a la Seu, l’anomenada Regència absolutista d’Urgell, que s’oposava a les constitucions liberals. La ciutat fou ocupada per un exèrcit guerriller que va proclamar Ferran VII com a rei absolut. El general liberal Espoz i Mina va reconquerir la ciutat, i va posar fi a la Regència, i els membres de la qual es van haver d’escapar a França.

Aquestes tensions van desencadenar tres guerres civils al llarg del segle XIX, conegudes com a guerres carlines, entre els defensors de la causa absolutista, i els partidaris d’un nou model d’estat liberal.

Durant la tercera guerra carlina, (1872 – 1876)  l’exèrcit carlí, juntament amb el seu vicari general castrense, el bisbe d’Urgell Josep Caixal, va ocupar les fortificacions de Castellciutat, l’agost del 1874. Un any més tard, el general liberal Arsenio Martínez Campos va posar un duríssim setge a les fortificacions fins a la seva rendició. El bisbe Caixal va morir a l’exili.

El període de la Restauració, a partir de 1875, va generar una certa estabilitat política fins que el 1923 es va implantar la dictadura de Primo de Rivera. Amb les eleccions municipals de 1931 es proclama la II República espanyola, durant la qual es va crear a la ciutat l’Institut d’ensenyament secundari. La fallida del cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936 va donar lloc a la guerra civil. Durant el conflicte, especialment els primers i els darrers mesos, van morir per la repressió a la rereguarda 49 veïns de la ciutat. Posteriorment, l’entrada de les tropes franquistes, el 5 de febrer de 1939, va ser precedida per l’exili de desenes de persones, entre les quals Enric Canturri, primer alcalde republicà de la ciutat.

La dictadura del general Franco, després d’un període de racionament i autarquia, va viure una etapa de creixement econòmic a partir de la dècada de 1950, durant la qual la Seu d’Urgell augmenta notablement la seva població. Amb la mort del dictador, el 1975, l’estat va començar una transició cap a l’etapa democràtica. Les primeres eleccions municipals democràtiques es van celebrar el 1979.

Aquests canvis polítics constants tenen el seu reflex simbòlic en els successius canvis de noms dels carrers de la ciutat, que alternen la llengua catalana i castellana i els personatges i referents més afins al règim polític de cada moment.

Per saber-ne més: El dia 14 d’abril de 1931 l’Ajuntament de la Seu d’Urgell proclamava, esperonat per la població urgellenca concentrada a l’actual Plaça dels Oms, l’inici de la II República: “Llegó a las casas consistoriales el pueblo en masa, en manifestación pacífica, imponente por el número y orden el más perfecto, dando vivas a la República.”

A nivell cultural i lingüístic, cal destacar en aquells anys la normalització de l’ús del català, utilitzat als plens municipals i en el nou nomenclàtor dels carrers de la ciutat.

Les innovacions de la II República es veurien sobtadament aturades l’any 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Les primeres conseqüències del conflicte es farien notar ben aviat, amb l’arribada de desenes de milicians forans a la comarca i una forta repressió que causà almenys 88 morts a l’Alt Urgell, la gran majoria entre l’estiu i la tardor de 1936.

Durant la guerra, les col·lectivitzacions i municipalitzacions van estar a l’ordre del dia, alhora que diversos edificis religiosos van tenir noves funcions mai vistes fins aleshores: el Convent de la Punxa passà a ser la seu central dels milicians de la CNT-FAI residents a la ciutat, mentre que la Catedral tingué múltiples usos, des de presó a centre d’acollida de refugiats. No debades, entre 1937 i 1938 la Seu, una ciutat que no arribava als 4.500 habitants, acollí més de 500 refugiats provinents de zones de la II República ja ocupades per l’exèrcit rebel.

La guerra arribava a la seva fi a la ciutat el dia 5 de febrer de 1939, quan les tropes colpistes ocupen la Seu d’Urgell. S’iniciaven aquell dia gairebé quaranta anys de dictadura.

La repressió franquista s’inicià tant bon punt les seves tropes s’instal·laren a la comarca i coparen les seves posicions de poder. Molts d’ells ja mai van poder tornar a la seva ciutat de naixement. Les que optaren per quedar-se, s’arriscaren a ser jutjades arbitràriament pels nous organismes judicials franquistes.

Els primers anys de dictadura estan marcats també per la dura postguerra, amb un estricte racionament que durà fins l’any 1953, i per l’esclat de la II Guerra Mundial a la propera França. Durant aquells anys de guerra i degut a la seva situació geogràfica, l’Alt Urgell esdevingué un enclavament clau i un lloc de pas per a desenes d’aviadors aliats abatuts al sud de França que buscaven tornar al front de guerra via Barcelona, i també de milers de perseguits pel nazisme, molts d’ells jueus, que buscaven escapar del terror nazi a través de la serralada pirinenca.

Passats els primers anys del franquisme i més enllà del maquis, l’oposició popular a la dictadura començà a créixer a la comarca. A finals dels cinquanta i sobretot als seixanta, la comarca experimenta una etapa de creixement econòmic que va acompanyat del naixement de noves associacions culturals que acabaran vertebrant l’oposició comarcal al règim alhora que fomenten la recuperació i ús del català a l’esfera pública.

La mort del dictador l’any 1975 representaria l’inici del procés de recuperació del sistema democràtic que portaria, l’abril de 1979, a les primeres eleccions municipals democràtiques des de l’any 1936, aquesta vegada amb victòria de la coalició d’esquerres Agrupació d’electors Redreçament i Progrés”.

El segle XIX va posar les bases del gran canvi econòmic de l’agricultura comarcal, amb la posada en circulació de terres desamortitzades dels convents i la creació de grans canals de reg. L’arribada de la fil·loxera, 1891 i la mort de les vinyes va ser el detonant per a la transformació dels conreus en prats de dall que permetien alimentar el bestiar. Aquest fet, juntament amb l’obertura de la carretera l’any 1896, va fer possible la creació de les fàbriques de derivats làctics uns anys després: la Cooperativa  Lletera del Cadí l’any 1915 i Lleteries de la Seu d’Urgell el 1923. En aquesta època de creixement, la Seu d’Urgell es dota del pla d’eixample urbanístic dissenyat per Joan Bergós, l’any 1927, que posaria els fonaments al creixement de la ciutat cap a ponent, amb l’establiment d’una malla ortogonal que, amb certes modificacions, encara és vigent avui.

A partir de mitjan segle XX, el progressiu despoblament de la comarca va generar una notable concentració de població a la Seu d’Urgell, afavorida per diferents activitats industrials i, cada cop més, per la seva consolidació com a destí turístic, amb la restauració de la catedral i la promoció del centre històric. Aquesta població, a més, comptava amb la presència de dos col·lectius nombrosos i exclusivament masculins: les lleves de soldats que feien el servei militar obligatori a la caserna militar i els alumnes del seminari diocesà.

Els aiguats del novembre del 1982, a més del seu impacte dramàtic per la pèrdua de vides humanes i pel daltabaix econòmic, van propiciar la canalització del Segre, una aspiració centenària, i una de les fites de la Seu contemporània: la construcció del parc del Segre i la participació de la Seu als Jocs Olímpics de Barcelona 92, com a subseu de l’especialitat d’aigües braves.

Us recomanem que mireu el vídeo per ampliar els continguts.

Finalment l’Urgell i la Seu: Estem davant d’una ciutat mil·lenària, fruit dels fets i les generacions de persones que hi han viscut des de fa segles. El llegat patrimonial d’aquesta història és el que conforma la Seu d’Urgell d’avui.

Per a seguir visitant les següents exposicions, en sortir de la sala podeu pujar al segon pis per l’ascensor que trobareu a la vostra esquerra o seguir davant mateix pujant les escales, on trobareu a la 2a planta l’exposició ‘El formatge’.