Sou a l’Alt Urgell, la comarca més gran del Pirineu català. Heterogènia i autèntica, de perfil suau al sud i cims poderosos al nord, amb una biodiversitat envejable i un mosaic de paisatges captivadors. La seva gran superfície, longitud i especial orografia muntanyenca, són les causes principals de la seva riquesa geològica, de fauna, flora i paisatges, que és de les més elevades del nostre país i representa un patrimoni d’un valor immens.

2.1. Rius i riberes, prats i vores de camins

Els trobem sobretot al fons de la vall del Segre, en una estreta franja al nord que s’eixampla a mesura que anem cap al sud mentre anem perdent alçada. Als vessants, el bosc representatiu d’aquestes cotes és l’alzinar. A les ribes dels rius hi trobem salzes, glops, freixeres i verns.

Per saber-ne més: L’alzina és un arbre molt sofert, capaç de resistir condicions atmosfèriques extremes, especialment la sequera. Als climes amb una certa continentalitat, com és el nostre cas, les alzines tenen el marge de les fulles punxent per evitar la pèrdua d’aigua. Algunes espècies arbustives que les acompanyen són el garric i l’aladern. Com a representatives de la mediterraneïtat d’algunes valls prepirinenques del sud de la comarca trobem el marfull, l’arboç i el bruc d’escombres.

2.2. Rouredes

Entre els 700 i els 1.600 m aproximadament, hi trobem grans formacions forestals de pinedes i rouredes. Aquests hàbitats són els que ocupen la major part de la superfície comarcal. Algunes espècies acompanyants d’aquests boscos són el teix i el boix grèvol, escassos i localitzats.

Per saber-ne més: En aquesta franja altitudinal, les pinedes són de pinassa o de pi roig. Moltes són pinedes secundàries, és a dir boscos que substitueixen altres boscos que hi havia temps enrere, principalment rouredes de roure martinenc o de roure de fulla petita.

Altres boscos interessants de l’estatge montà són les fagedes i les tremoledes. De fagedes en tenim només un parell i no gaire extenses, una entre Coll de Nargó i Peramola, i una altra d’encara més testimonial a prop de Tuixent. De tremoledes, tot i que tampoc no gaire grans, en trobem per exemple a Biscarbó i a les valls de Sant Joan.

2.3. Pinedes de pi negre

Entre els 1.600 i els 2.000 m hi ha el cinturó forestal que creix entre les terres montanes i els cims més alts. L’hàbitat representatiu d’aquestes cotes són els boscos de coníferes, sobretot de pi negre. També hi tenim pinedes de pi roig i avetoses.

Per saber-ne més: El pi negre és un arbre que resisteix el bat del sol, el fred, la manca de terra i la sequedat ambiental com cap altre. És l’espècie que als Pirineus pot pujar a més altitud, molt per sobre dels 2.000 m. 

2.4. Prats alpins i tarteres

El sostre de les muntanyes. Territori de pedra, herba i alguns arbres i arbustos soferts que s’enfilen com poden per sobre dels 2.000 m. En el nostre cas, fins als 2.789 m del cim més alt de la comarca, el Salòria.

Per saber-ne més: Als roquissars poca vegetació hi trobem, tot i que n’hi ha i de molt especialitzada a sobreviure en unes condicions ambientals molt exigents, gairebé sense terra o bé arrelades directament a les roques, i amb unes temperatures que poden ser molt altes a l’estiu per l’absència d’ombra, i gèlides a l’hivern.

El petit mapa que tenim a l’esquerra ens mostra la diversitat geològica de l’Alt Urgell.

El riu Segre travessa terrenys de granit a Pont de Bar i pissarres molt antigues en passar pels Banys de Sant Vicenç.

Bastant més avall, a Noves de Segre, el riu circula per gresos i conglomerats vermellosos, originaris d’antics ventalls al·luvials d’una primitiva serralada.

A la vall de Tost hi trobem capes de guixos i un xic més avall, a la Reula i al congost dels Tresponts, imponents formacions calcàries.

Després d’Organyà ja apareixen les primeres margues. La regressió marina va permetre emergir terres on vivien els darrers dinosaures, com per exemple a l’actual Coll de Nargó.

La intensa erosió va dipositar grans gruixos de conglomerats a prop d’Oliana, Peramola i Bassella.

Com veiem al mapa de la dreta, si dibuixem la comarca a partir de la seva xarxa fluvial, ens sortirà una mena d’espina de peix, amb el Segre fent d’eix central de la figura, orientat de nord-est a sud, i tot de valls laterals, a banda i banda, fent d’espines.

Per saber-ne més: Els capricis geològics han volgut que no hi hagi cap estany glacial a l’Alt Urgell.  L’aigua és tan present a la vida de l’Alt Urgell que fins i tot la duu al seu nom. I és que la partícula Ur, d’Urgell, vol dir aigua en la llengua èuscar que es parlà a bona part dels Pirineus abans de la romanització. Un gran nombre de topònims pirinencs ens recorden el pas d’aquesta llengua per les nostres valls i muntanyes. Així doncs, l’Alt Urgell és aigua.

Des d’antic, els cursos fluvials han estat utilitzats com a vies de comunicació entre les diverses valls, ja sigui fent-hi baixar rais de troncs, ja sigui obrint-hi camins i carreteres al costat.

Són diverses les inundacions conegudes que han afectat l’Alt Urgell en els últims segles, i gairebé sempre s’han produït o bé a la primavera, quan es combina la fosa de la neu amb jornades de pluges intenses, o bé a la tardor, quan solen donar-se els temporals més durs.

Algunes de les riuades a la comarca de què es té més constància són les dels anys 1617, 1853, 1907, 1937 i 1966.

Però és sense cap mena de dubte la riuada de l’any 1982, la que encara tenim els habitants de l’Alt Urgell. Durant els dies 7 i 8 de novembre d’aquell any, van produir-se fortíssimes pluges que van arribar a deixar, per exemple, fins a 600 mm en tan sols dos dies a la Molina (a la comarca veïna de la Cerdanya). Com a conseqüència molts rius van sortir de mare. El Segre va patir una espectacular crescuda que va multiplicar per 55 el seu cabal mitjà, va destruir fins a 30 ponts, va provocar l’aïllament de 40 pobles, la gairebé completa destrucció del poble del Pont de Bar i malauradament, nombroses víctimes mortals. La comarca va trigar molt de temps a recuperar-se’n. Unes de les conseqüències més directes van ser la construcció en un nou emplaçament de l’actual poble del Pont de Bar i la canalització del riu Segre a l’alçada de la Seu d’Urgell, que s’aprofità per construir-hi el parc olímpic.

A l’Alt Urgell hi conviuen espècies de distribució boreoalpina i centreeuropea amb espècies mediterrànies.

Entre els peixos autòctons cal destacar les bones poblacions de truita comuna.

Pel que fa als amfibis, el tritó pirinenc és una de les joies faunístiques de la nostra comarca.

La diversitat de rèptils és rellevant, tant pel que fa a espècies de serps com de sangatalles i llangardaixos.

El catàleg d’ocells que es poden veure a l’Alt Urgell supera amb escreix les 200 espècies. Aquesta gran diversitat s’explica perquè la comarca és al bell mig d’una important ruta migratòria. Els principals grups que hi podem veure són els rapinyaires, els ocells forestals, les espècies d’alta muntanya i els ocells aquàtics.

Quant als mamífers, són destacables les poblacions d’isard, cabirol i cérvol. Als principals rius, la llúdriga ha recuperat terreny respecte dècades passades, i als més ben conservats hi ha l’escassa almesquera. Encara que en comptades ocasions, s’ha tornat a veure el llop.

Per saber-ne més: El poblament piscícola de l’Alt Urgell és una barreja d’espècies autòctones i d’espècies al·lòctones com la carpa, la perca americana i el barb roig, que s’han introduït per satisfer les exigències i capricis de la pesca esportiva.

Encara hi ha el record d’espècies desaparegudes, com l’anguila, que a mitjan segle XX s’endinsava fins aquí abans que els embassaments li barressin el pas. Se n’havien trobat a prop d’Alàs, per exemple.

Si parlem de rèptils, el dragó comú ha colonitzat molts llocs de la comarca, fins i tot al nord. Les nits d’estiu és fàcil de veure’n caçant arnes a les façanes d’alguns edificis cèntrics de la Seu d’Urgell, per exemple.

Un dels fenòmens naturals més atractius que es pot veure a la comarca és la migració de tardor de rapinyaires. Milers d’aligots vespers procedents del centre i el nord d’Europa creuen l’Alt Urgell cada final d’estiu, i uns quants centenars d’àligues marcenques els segueixen al cap d’unes setmanes. Fins a una quinzena d’espècies de rapinyaires migradors travessen el nostre cel cada temporada.

La majoria de ratpenats són d’hàbits forestals o cavernícoles. Destaquen per la seva escassetat a nivell nacional el ratpenat de ferradura mediterrani, el ratpenat de bosc i el ratpenat de cova.

Aquest mapa acolorit ens mostra la varietat climàtica de l’Alt Urgell, molt condicionada per l’altitud i per la latitud.

Les èpoques més plujoses a l’Alt Urgell són al maig-juny i a l’agost-setembre. L’estiu és el període més plujós a bona part de la comarca, quan trobem de 30 a 40 dies de tempesta. L’hivern, en canvi, és l’estació més seca arreu. Des del novembre fins a l’abril, les precipitacions a l’alta muntanya sovint són en forma de neu.

La temperatura mitjana al sectors més càlids frega els 24ºC a l’estiu i els 5 a l’hivern. En canvi, a l’alta muntanya amb prou feines s’arriba als 10 de mitjana a l’estiu, i es registren valors clarament negatius a l’hivern. La continentalitat fa que l’amplitud tèrmica sigui destacable, amb màxims de temperatura estivals que de mitjana superen els 30ºC i mínimes mitjanes hivernals al voltant dels 0º.

Situem-nos al davant d’aquest gran mapa de la comarca i mirem-nos-el bé. Veieu on és la Seu, on som ara? Sí, aquí al mig de dos parcs naturals. Fixeu-vos en els colors dels diferents espais protegits. En tenim una colla, oi? Permeteu-nos que us els presentem:

Aquest Parc és al Pirineu axial català, entre la Vall d’Aran a l’oest i el Principat d’Andorra a l’est. Ocupa una superfície de 79.317 ha distribuïdes entre les comarques del Pallars Sobirà i l’Alt Urgell. És l’espai natural protegit més extens de Catalunya. Els municipis alturgellencs que hi tenen territori són Montferrer i Castellbò i les Valls de Valira, mentre que els pallaresos són Alins, Alt Àneu, Esterri d’Àneu, Esterri de Cardós, Farrera, la Guingueta d’Àneu, Lladorre, Llavorsí, Rialp, Soriguera, Sort, Tírvia i Vall de Cardós.

El Parc va ser creat l’any 2003 per la Generalitat de Catalunya.

Per saber-ne més: La necessitat de protegir certes zones que avui en dia configuren el Parc de l’Alt Pirineu ja figurava a les previsions de la planificació regional de la Generalitat de l’època republicana (l’anomenat Regional Planning) de l’any 1932. Aquest primer instrument de planificació proposava crear una xarxa d’espais naturals, dins dels quals es pretenia incloure els boscos de Sant Joan de l’Erm, la vall de Santa Magdalena, els boscs de Soriguera i altres sectors adjacents.

El 1966 es va crear per llei la Reserva Nacional de Caça de l’Alt Pallars-Aran; l’àmbit d’aquesta reserva comprèn bona part de l’àmbit del Parc. La primera consideració legal com a espai protegit, però, arribà amb el Pla d’espais d’interès natural (PEIN), aprovat pel Govern de la Generalitat al 1992.

El Parc Natural del Cadí-Moixeró comprèn el conjunt prepirinenc de les serres del Cadí i del Moixeró, el massís del Pedraforca i bona part dels massissos de la Tosa i el Puigllançada. Limita al nord amb la vall del Segre, a l’oest amb la vall de Lavansa, al sud amb la serra del Verd i a l’est amb el pla d’Anyella i la serra de Montgrony.

Formen part del Parc 17 municipis: Alàs i Cerc, Cava, Josa i Tuixén, i La Vansa i Fórnols a l’Alt Urgell. Bagà, Castellar de N’hug, Gisclareny, Gósol, Guardiola de Berguedà, Saldes i Vallcebre al Berguedà. I Alp, Bellver de Cerdanya, Das, Montellà i Martinet, Riu de Cerdanya i Urús a la Cerdanya.

Va ser declarat l’any 1983 per la Generalitat de Catalunya.

Per saber-ne més: La necessitat de protegir l’àrea del Cadí ja figurava a les previsions de la planificació regional de la Generalitat de l’època republicana (l’anomenat Regional Planning) l’any 1932. El 1963 es va tornar a plantejar en el Pla provincial de Barcelona, on es preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona. Tres anys més tard, es va promulgar la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, encara vigent, que inclou la zona del parc natural, la serra del Verd i el Port del Compte.

El 1982 es va declarar, per Llei, el Paratge Natural d’Interès Nacional del Massís del Pedraforca, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la Vall de Gresolet. Aquesta normativa va permetre regular les extraccions a cel obert que s’estaven realitzant als jaciments de lignit situats al sector de migdia del massís. Des del 2004, s’ha incorporat la gestió del Paratge a la del Parc. En l’àmbit europeu, el Parc va ser declarat Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i l’any 2003 es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000.

Entre la serra del Cadí, el Port del Comte i la vall del riu Segre, la Muntanya d’Alinyà és la finca privada més gran de Catalunya, amb 5.352 ha. Fou adquirida per la Fundació Catalunya-La Pedrera l’any 1999. Forma part de la Reserva Nacional de Caça del Cadí i de la Xarxa Natura 2000. Els seus principals valors naturals són els quatre voltors d’Europa, la població d’isards, la diversitat de fauna i flora gràcies a la seva gran superfície i gradient altitudinal, i els ambients rupícoles i forestals.

9.1. Serra d’Aubenç i Roc de Cogul

Els seus principals valors naturals són de caire geològic, botànic i faunístic, com la imponent paret del Coscollet, les formacions de conglomerats de Sant Honorat, l’única fageda de la comarca i diverses espècies de rapinyaires, d’entre les que destaca l’àliga cuabarrada.

9.2. Ribera Salada

La Ribera Salada és una conca fluvial amb poques alteracions i la capçalera del riu és d’origen càrstic. Quant a la fauna, cal esmentar la presència de la papallona nocturna graèlsia i de llúdriga al llarg de tot el riu.

9.3. Serra de Turp i Mora Condal-Valldan

Els conglomerats de les Encantades, el càdec de Sant Gili d’Eroles o les alzines de cal Cubilar de les Anoves, i la presència de grans rapinyaires com l’aufrany, el falcó pelegrí i el trencalòs, són alguns dels seus elements naturals més rellevants.

9.4. Prepirineu Central català

Entre altres elements de gran interès hi trobem la serra del Cadí, extensos boscos de pi negre sobre roca calcària, una important ruta migratòria de rapinyaires, presència de voltor negre i importants poblacions d’isard.

9.5. Beneïdor

El massís del Beneïdor és d’una roca calcària molt més antiga que altres formacions calcàries properes com el Cadí. Quant als ocells, hi ha grans rapinyaires diürns i nocturns com el trencalòs, l’aufrany, el voltor comú i el duc, i espècies de moixons rupícoles com la merla blava.

9.6. Tossa Plana-Puigpedrós

Hi trobem un relleu alpí de calms (és a dir, altiplans a cotes molt altes) i una de les principals conques glacials de la comarca. Pel que fa a la fauna, hi destaquen espècies com el mussol pirinenc, el gall fer, la perdiu blanca, el cercavores, la gralla de bec groc i la marmota.

9.7. Alt Pallars

Entre altres elements d’interès hi ha el cim més alt de la comarca, extensos boscos de coníferes amb arbres molt grossos, bones poblacions de picot negre, gall fer i perdiu xerra, i poblacions notables de cabirol i de daina.

9.8. Serra de Prada-Castellàs

El congost dels Tresponts és una formació calcària imponent. Hi ha espècies vegetals escasses o protegides com la moixera de pastor i el teix. Pel que fa a la fauna, hi trobem rapinyaires com el trencalòs i una creixent població de cérvol.

9.9. Serra de Boumort-Collegats

Són remarcables les importants poblacions de rapinyaires com el trencalòs, el voltor comú, l’aufrany i el voltor negre. Una de les espècies més representativa d’aquest espai és el cérvol. Aquí n’hi trobem la població més abundant de tot Catalunya.

Qualsevol activitat en què la motivació principal per fer-la sigui l’observació, descoberta i gaudi del patrimoni natural o cultural d’un lloc, serà una activitat ecoturística. El seu impacte econòmic ha d’afavorir directament la comunitat local on es desenvolupa, i ha de contribuir al manteniment del recurs en qüestió perquè el seu aprofitament sigui sostenible.

Si l’Alt Urgell té el patrimoni natural que us hem explicat, i disposa dels espais naturals protegits que us hem presentat, ja podeu sospitar que és una comarca excel·lent per a la pràctica de l’ecoturisme.

Les principals activitats ecoturístiques que s’hi fan són l’observació i fotografia de voltors i d’altres ocells, l’escolta de la brama del cérvol, l’observació d’isards, la realització de rutes d’arbres monumentals i d’itineraris geològics, i la visita de miradors panoràmics i interpretatius. Els Parcs Naturals de l’Alt Pirineu i del Cadí-Moixeró, i l’Espai Natura Muntanya d’Alinyà, organitzen activitats periòdicament de descoberta dels seus elements naturals.

Aquest finestral ens ofereix una immillorable panoràmica de la catedral de Santa Maria d’Urgell en primer terme, l’única catedral romànica de Catalunya. Radere seu, allà lluny, el perfil inconfusible de la serra del Cadí.  Més enllà del nucli antic de la Seu, veiem turons amb boscos i prats de pastura. Aquest paisatge amable és el fruit de diversos processos explicats al plafó panoràmic que teniu al davant.

Hem arribat a la fi d’aquest itinerari. Us hem acompanyat virtualment per cadascuna de les plantes temàtiques de l’Espai Ermengol, el museu de la ciutat. Esperem que hagueu gaudit i que us haguem transmès les ganes per descobrir l’Alt Urgell en primera persona.

Per sortir, podeu agafar l’ascensor que teniu a la vostra esquerra o baixar per les escales.

A reveure.